dijous, 23 de desembre del 2010
diumenge, 28 de novembre del 2010
M'AGRADA ESTIMAR
Que ho fa que de sobte tot el que parlen els altres et sembla una futilesa.
Que ho fa que et sentis fora de joc.
Que ho fa que sentis que no connectes... ni volguent-ho.
Hi ha moments en els que sento que no connecto,
que sento que la gent que m'envolta
malgrat fa anys que me'ls estimo,
estan tant, i tant lluny....
M'entristeix,
i em sobta.
Hi ha tantes coses que bullen dintre meu,
hi ha un món interior, que és tant intens,
hi ha tantes coses que m'importen....
No se exteriorizar-ho,
o potser no ho intento prou.
La vida és tant curta,
i tant preciosa.
M'agrada estimar.
dilluns, 1 de novembre del 2010
RENÈIXER
Quan asseguda davant el mar, tanco els ulls i respiro a fons, sento una força dintre meu que em dona una pau que feia molt de temps que no sentia.
El sol m’escalfa, fa olor de mar i la música que sona als auriculars sembla que soni dins meu i no puc més que somriure.
Llavors m’aixeco i obro els braços com si amb aquest gest, fos capaç d’abraçar al món sencer amb tot el que té de preciós.
Després d’una setmana de feina bastant feixuga, un instant com aquest és suficient per tornar a sentir tota aquesta força, és com renéixer.
I penso que tot això és dintre meu, surt de dintre meu i és una llàstima que la rutina de la feina ens impedeixi de trobar un instant com aquest cada dia, tant sols un instant... Per renéixer cada dia amb un somriure als llavis.
dissabte, 16 d’octubre del 2010
NOVA PROPOSTA DE RELATS CONJUNTS
NOIA LLEGINT UNA CARTA DAVANT UNA FINESTRA, Johannes Vermeer 1657-1659
Per la finestra de la cambra, tènuement, entren les primeres llums de l’albada.
La Isabel no ha pogut aclucar els ulls en tota la nit. Sap que la Marta, la seva donzella, si te noticies li farà saber al instant, però ha estat esperant tota la nit i ara que comença a despuntar el dia, les esperances son cada cop més minses.
L’angoixa la supera i es lleva molt abans del que és costum, i es vesteix silenciosament per tal de que la Marta no la sentí. Avui no vol que l’ajudi, vol estar sola esperant les noticies.
Passa l’estona entre el llit mirant el sostre, i la finestra esperant el missatger.
Tot d’una la Marta entra a la cambra, amb una plata plena de fruita que llença de qualsevol manera sobre el llit i li lliura la carta.
- Gràcies Marta, ara deixa’m sola.
- Però... Senyora Isabel...
- Si us plau.
La Marta abaixa el cap i dona mitja volta, malgrat no vol deixar-la sola, marxa amb l’angoixa del que sap que tot es juga a una carta, i mai millor dit. La carta que acaba d’entregar a la seva senyora, pot canviar–li la vida per sempre.
La Isabel, amb el cor bategant-li amb tanta força que per un instant pensa que li sortirà per la boca, s’ espera que la Marta tanqui la porta, i és llavors quan s’acosta a la finestra i obra la carta que ha estat esperat tota la nit.
La llegeix lentament, i quan arriba al final, la torna a llegir. Llavors, tanca els ulls i respira profundament, deixant anar en aquest sospir tota l’angoixa acumulada en els últims dos dies. Alhora sent un frec al seu darrera, i al tombar-se veu la figura de la Marta que s’ha quedat rere la cortina, mirant-la amb ulls expectants.
La Isabel la mira i li somriu mentre una llàgrima rellisca per la seva galta rosada.
No cal cap mot, la Marta sap a l’instant que tot ha anat bé, el petit Guillem està fora de perill.
dijous, 14 d’octubre del 2010
dimecres, 13 d’octubre del 2010
TEMPS DE TARDOR
Temps de boires i de pluja,
de verds que esdevenen marrons,
passant pel groc, els ocres i el roig.
Temps de vent, de fulles caigudes,
de boscos de mil colors ,
temps de fang i olors humides.
Temps de caminades pausades,
i lectures tranquil·les.
Comença el fred,
aviat el foc cremarà a la llar.
M’he d’afanyar,
he recollit un munt de castanyes,
el foc és a punt
i són a punt d’arribar.
diumenge, 10 d’octubre del 2010
10-10-10
Es una bona data per començar de nou, per renovar-se per dins i per fora.
A cops vivim sense viure del tot, deixem passar els dies, les coses passen davant nostre i no som capaços de veure-les.
Jo he estat força temps deixant passar la vida sense viure-la a fons, i ara que en soc conscient, em sembla que no en tenia cap dret.
La vida és massa preciosa per malbaratar-ne ni un sol instant.
I així és com vull viure ara, sentint cada instant com a únic, màgic, per què per sort o per desgràcia, l’instant present, el “ara”, és la única cosa que sabem que existeix amb certesa.
Voldria per sobre de tot ser capaç de transmetre l’emoció que sento, quan al viure l’instant present amb plenitud, em veig envoltada d’amor, d’amistat , de somriures o de llàgrimes, tan li fa, al cap i a la fi, sentiments que omplen el meu cor de gratitud.
Soc feliç avui, ara i veig el teu somriure... o l’imagino. Gràcies!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)